30.11.11

Trinxar una cançó

Trinxar una cançó. Una molt bona i històrica cançó.
Això és el que ha fet en Joan Masdeu per al nou disc de la Marató de TV3 amb la "versió" de "Livin’ Thing" de la ELO...!
Joan Masdeu i els Whiskyn’s ho fan de puta mare, però noi... aquest cop, no.
Quin desastre!

Escolta-la (si ho ressisteixes...)

10.6.11

in memoriam


















amb aquesta referència concreta, el retolista en fa només la constatació?
o en fa un homenatge?
o és enyorament?
o són records d'un dia de glòria?
o de dos...?
ja posats i també entre cometes, hagués pogut afegir: 
"gràcies pels serveis prestats"
...

8.6.11

formatgxec

















la darrera estupidesa del món mundial: la nova proposta gastronòmica de delatierre: formatgxec
per a agents de borsa casposos, banquers sense escrúpols, i demés quadrilla de vàndals de l'àmbit financer que collen als seus clients..., arriba el formatge que els farà sentir com uns autèntics imbècils del diner.

27.5.11

xampinyons league














la passada setmana, i en un conegut hotel de londres, l'empresa catalana delatierre, elaboradora de productes vegetals, va presentar una novetat gastronòmica mundial: han creat una varietat de xampinyó en commemoració de la final de la champions league que es disputarà aquest proper dissabte a la capital anglesa.
la novetat d'aquesta varietat, a banda de la gràfica commemorativa que cada xampinyó porta inclosa al barret, és una subtil aroma a crema catalana que els creadors d'aquesta petita delicia han definit com a bouquet d'aromes quatribarrat estrellat.
a data d'avui, les comandes provinents d'arreu del món estan fent que l'empresa s'estigui plantejant obrir línia aèria pròpia per poder arribar a temps a tots els comensals que esperen poder gaudir d'aquesta delicatessen el més aviat possible.
de ben segur, els tastadors de les novetats gastronòmiques d'arreu del món gaudiran, a més d'un excel·lent partit de futbol, d'un producte tant sorprenent com saborós.
bon profit!


17.5.11

quillo, quillo...

aquest cap de setmana a canes...,
samarreta desbocada amb americana blanca...
penjolls d'or lluent...
ulleres de camuflatge...
cabell ben passat i repassat...
ui, ui, ui...
power-quills forever and the bootfield on my heart!
braulio... ai, perdona,... vull dir brad... què t'ha passat? 

pd: records del tio manué 

27.4.11

san ex

era net, però el van deixar.
d'ella conserva algunes belles velles imatges i, especialment, el record de l'olor del sabó sobre el seu cos moll.
de vegades es truquen,
de vegades es veuen,
de vegades fins i tot pequen…
…potser no sigui per un desig purament carnal, potser només sigui pel plaer de la dutxa de després.

24.4.11

propera parada, "desesperació"

imatge original: jsprhrmsn.photography 2008

amb el cap recolzat al respatller, l'home absent mira amb desgana per la finestra.
davant seu, el paisatge passa rutinari i reiteratiu una vegada i una altra.
del formigueig sorollós i estressant al forat gris i fosc.
sempre el mateix.
la tremolor del vagó l'adormisqueja, tot i els constants i inútils esforços per evitar-ho.
sobre els genolls, plegat en tres parts, porta el diari que li han ofert al carrer.
un diari que no ha llegit ni llegirà.
ja fa temps que les notícies que li puguin explicar els diaris han deixat d'interessar-lo.
tot i no ser-ne massa conscient, cada vegada hi ha més gent al seu voltant.
cadascú al seu propi món.
uns joves fan l'imbècil com només alguns joves saben fer-ho.
han enganxat un xiclet a banda i banda de la porta i esperen entre rialles que arribi la propera estació per comprovar l'efecte de la seva gràcia.
al escoltar-los no pot evitar sentir unes irrefrenables ganes d'aixafar-los el crani contra la barra metàl·lica.
però es conté.
sempre es conté.

propera parada, "esperança".
s'obren les portes i una riuada humana inunda el vagó a la cacera d'un seient lliure.
quan es reprèn la marxa, se n'adona de la presència d'uns pits immensos que s'han assegut enfront d'ell.
són rodons, grans, ben proporcionats.
l'estretor que provoquen en la roba així sembla corroborar-ho.
com la boira del matí, el tedi que l'envoltava sembla escampar una mica.
no aparta la vista ni un sol moment.
té la lleugera sensació que potser, només potser, avui la vida podria tornar a tenir algun mínim sentit, encara que tan sols fos per uns breus instants.
nota una excitació gairebé oblidada quan pensa en la relaxant dutxa del matí.
per un moment imagina el seu membre erecte anant i venint entre aquelles maravellles de la natura i no pot evitar un esbós de satisfacció al somiar els seus llavis recollint el fruit del seu desig, desbocat des de la distància.
li agradaria mantenir aquest pensament durant la resta del viatge però un sotrac inesperat el fa tornar a la realitat.
quan aconsegueix arrencar els ulls de l'escot, descobreix que al darrera hi ha una noia.
una noia jove.
les seves mirades es creuen breument i ell creu veure en ella un somriure de complaença.
o potser és el que voldria creure.
la propera estació s'acosta i el moviment de la gent que agafa posicions per baixar fa que una anciana amb un cul enorme s'aturi just davant d'ell.
de la seva desdentegada boca surten uns estranys gemecs que tenen per evident intenció el provocar algun acte de generositat entre els passatgers asseguts.
en una altre moment, no hauria dubtat en cedir-li el seu seient.
però avui, a la vella que la follin.

propera parada, "solitud".
correspondència amb línia "buit".
s'obren les portes i una riuada humana abandona el vagó deixant mil seients lliures.
tots per a la puta vella.
quan es reprèn la marxa, se n'adona de l'absència de la noia.
mira cap a l'exterior esperant reconèixer-la entre la multitud però és tasca estèril.
la imatge de la gent enfilant les escales cap a la sortida és cada cop més petita.
torna el forat gris i fosc.
al vagó, la iaia, ell i un ionqui que jeu mig inconscient a l'altre extrem del tren.

propera parada, "desesperació".
el ionqui continua inmòbil.
s'obren les portes i la vella s'afanya a baixar amb un oscil·lant moviment dels seus malucs.
ell la segueix maleint-li els ossos.
quan arribi allà on vagi descobrirà un fastigós xiclet enganxat a la jaqueta.
final de trajecte.

21.4.11

sant roc

era un súper heroi de principis del segle xx.
junt amb tres amics més lluitaven contra les injustícies i sempre anaven a favor del més dèbil.
eren coneguts com "els 4 fantàstics" pels ciutadans, que en ells posaven totes les seves esperances.
la força i resistència de sant roc era sobrehumana.
durant la seva vida, el seu aspecte monstruós era per a ell una prova divina que l'impedia portar una vida normal, convertint-la en una vida de sacrifici.
en l'actualitat, sant roc, ha passat a ser el sant dels culturistes.

–––
aportació a la santa causa: hania
gràcies hania, per la teva col·laboració.
i van…

15.4.11

sant tropez

en una localitat ubicada a la regió de la provença, els alps i la costa blava, estiuejaven des de segles passats la gent de la "nobleza", més tard anomenada "vip" i en l'actualitat "cool".
aquestes persones, creients tots, sentien el desig d'adorar un sant propi que entengués les seves pregàries. així va néixer sant tropez.
un sant especial en la seva manera de vestir; els hàbits eren de furest, les sandàlies de geox i el cinturó de louis vuitton.
amb aquest sant les persones es sentien més protegides i fidels… a les marques de roba i complements.

–––
aportació a la santa causa: hania
una vegada més, gràcies hania, per la teva col·laboració.

10.4.11

nas

anava per "san", però tot li sortia de l'inrevés.
molts deien d'ell que es fotia massa on no el demanaven.
altres, directament que estava sonat.
fart de la incomprensió, va deixar la fe de banda i va buscar noves motivacions en l'univers pagà.
i va trobar feina de cendrer en un bar modern, semblava que la sort el somreia.
ara està a l'atur.

anava per "san", però tot li sortia de l'inrevés.

5.4.11

sant witx

un sant sempre afamat, sempre amb un forat per omplir i sempre amb ganes de més i més menjar.
originari del comtat de witx, famós pels seus entrepans, aquest sant va viatjar per tot el món proclamant les virtuts del menjar entre pa i pa.
va acabar els seus dies devorat pels aborigens de l'illa tapa-tapa, al nord de la peninsula ibèrica.

2.4.11

tengo una pregunta para usted

gairebé les deu de la nit.
ningú més al vestidor.
pensava que era l'últim a sortir del gimnàs però estava equivocat.
el soroll sobtat de les dutxes i aquesta estranya mania que tenen alguns de cridar com a posseïts em fa notar que encara hi queda algú més lent que jo.
m'afanyo a guardar la roba a la bossa quan em sembla sentir una veu que sona propera.

– ¿tú has pasado toda la vida con la misma mujer?

"collons, quina pregunta…" penso. continuo amb la bossa.

– perdona, pero… ¿tú has pasado toda la vida con la misma mujer?

em giro, estranyat, i descobreixo un individu amb una dessuadora vermella plantat darrera meu.
– em parles a mi?
– si, te preguntaba si has pasado toda tu vida con la misma mujer.

m'el miro amb cara de contestar-li amb una altra pregunta: "perdona, ens coneixem?"
oficialment la resposta és no.
oficiosament podríem dir que sí, més o menys.
de vista, és clar.
de vista posterior, per ser més exactes.
és el paio amb el que sovint coincideixo a l'hora de marxar, i, per aquelles coses que tenim els tios d'escollir sempre la mateixa dutxa –també ho feu, això, les dones?–, el que m'ensenya el cul durant aproximadament cinc o deu minuts dos cops per setmana.
ara que m'el trobo de cara la veritat és que no guanya gaire.
– doncs… no. la veritat és que no. però, a que ve, aquesta pregunta?
– este, que me dice que no me case. que las mujeres te arruinan la vida.

i sense que ningú el demani, apareix "este", un energumen en pilota picada i tovallola en mà, amb més pèl a la panxa que al cap, que va deixant un regueró d'aigua per tot el vestidor.

– yo lo que pienso es que la vida es demasiado bonita para desperdiciarla con una sola mujer.
– y yo le digo que depende. que habrá a quién le habrá ido bién casándose y a quién no ¿no crees?
– doncs, home… sí. de tot hi deu haver, suposo. – no entenc res, ho confesso. mentrestant, la meva esgotada neurona em mira com dient: marxem d'aquí, ja!
– a este lo que le pasa es que va de bueno, y las tías se aprovechan de él. y yo le aconsejo que las disfrute, que vaya de flor en flor y se aproveche mientras pueda, que luego se echa a faltar.
– bueno, mireu, es que jo, a aquestes hores de la nit, no estic per reflexions gaire profundes. així que jo vaig passant, eh? va, bona nit.

noto una certa mirada de sorpresa en els seus ulls, com afimant…"que tio más raro…".
i amb cara d'estorat obro la porta mentre la seva particular tesi sobre les relacions personals continua… cada cop més fluixet, més fluixet… afortunadament.

30.3.11

toy trains story



ahir es van produïr retards a la línia 3 de rodalies en perdre una peça un dels trens

el despreniment d'una peça metàl·lica de la part superior d'un tren de rodalies va provocar ahir una avaria que va obligar a interrompre, durant tres quarts d'hora, la circulació entre les estacions de montcada-bifurcació i montcada-ripollet, de la línia r3 (la que uneix barcelona amb puigcerdà, passant per vic).
“és cert, el que ha passat no és normal”, reconeixia una responsable de comunicació de renfe quan explicava les causes de la incidència. 
sense concretar quina és la part del tren que es va desenganxar i va caure a les vies, només va assegurar que es tractava d'una peça petita. 
en tot cas, la peça va ser prou gran perquè impactés amb un pantògraf i la catenària, i s'originés una desconnexió de la tensió elèctrica, quan passaven poc més de deu minuts de les deu del matí.

–––

26.3.11

remei

post dedicat a la remei..., 
que té nom de xarop 
i segur que és una santa (o no).

24.3.11

dix sant

vols aconsseguir que les túniques et quedin ben blanques?
ei, necessites tenir les ales dels querubins com una patena?
el teu netejador habitual no et dona un resultat celestial?
doncs, aleshores, dixsant és el teu sant.
truca'l, explica-li el teu problema, i et rentarà fins i tot el cervell.
dixsant: nuevo y con acción en frio.
dixsant: un sant envasat en cartró.

22.3.11

com la caterina i els ones

avui plou.
a fora, l'onatge està una mica esverat.
a dins, la lectura no m'atrapa.
aixeco el cap del llibre, que cada cop és més avorrit, i em miro el contingut del vagó, i amb calma, vaig parant atenció a cada sector.
va, si..., deixaré l’avorriment i passaré el viatge més distret.
avui el paissatge interior és més variat que el de forafinestres.
...i miro la iaia que somriu al iaio…
i miro al costat i penso... waw nena, quinessss botessss… són més llarges que ses cames… vols dir que pots caminar amb això?
i veig una noia que li ensenya a la que té al costat el color i model de la tira dels sostenidors i tot seguit, aixeca un moment la vista i mira l’home del seu davant i, immediatament segueix parlant amb l’amiga sobre la mostra de llenceria fina.
o aquell noi de l’esquerra, que perd el riure per sota el nas… sembla que està escoltant la ràdio i riu molt i molt, però ho dissimula fent veure que té tos…
o aquell altre nano de cabells molt llargs i que va dret… sembla talment en robin hood… però al tio li queda bé aquesta mena d'amanida de bigotet-perilla que duu enganxada a la cara...
...
o la noia que ha travessat el vagó de punta a punta amb aquests cascos de música tan fashion, els llavis lluents i el posat i el caminar ufanós… això sembla ja la passarel·la rodalies...
o la dona que ha entrat fa un moment... uf! duu un espantós bolset del tous amb aquell osset que és d’allò més malgirbat…
i aquella...! apa nena…! portes els cabells com si cantessis im walking on sunshine… feia anys que no veia un cabell així... quins records...
"propera parada..."
ep!... que he de baixar...
amb les presses per recollir les coses i el paraigua, vaig molt atrafegat, i algú em mira amb cara de pensar alguna cosa per tal de no avorrir-se.
en 30 metres quadrats de vagó la gent seguim disfressats d'allò que més ens agrada, i sense saber-ho, sense interpretar cap paper especial, hi ha dies que ens fem passar l'avorriment els uns als altres... 
... enfilo l'andana i, tot i que continua plovent, veig davant meu la noia d'aquells cabells que xiulen al vent: im walking on sunshine… uo-ooooh...

20.3.11

samanta

originaria de ses illes, és la santa que més abriga.
santificada a principis del segle VI va ser reconeguda per les seves propietats curatives, especialment per als escalfrets, constipats i febrades.
però és un desastre.
no fot ni brot.
tot el dia estirada.
al llit.
o al sofà.

–––
aportació a la santa causa: hania
gràcies hania, per la teva col·laboració.

19.3.11

ojalá que llueva café...!

beure uns quants cafès al dia ajuda a combatre malalties cardiovasculars.
si bevem entre dos i quatre cafès, el risc de tenir un atac de cor disminueix d'un 20 %.
i, si preferim el te, n'hem de beure més tasses: sis, com a mínim.
ho certifica un estudi fet a Holanda, que ha seguit l'evolució de 40.000 persones durant 13 anys.
els científics adverteixen, això sí, que si acompanyem el cafè amb una cigarreta, no haurà servit de res prendre'ns-el, i que, en general, ens hem de moure i fer una vida saludable.

òsti..., ara que pensava que n'havia de prendre menys...
d'altres beuratges però, no en diuen res.
els hi preguntarem.

17.3.11

sanscrit


sant d'arrel hindú que és invocat de tant en tant.
hi ha diferents tipus d'invocacions per a aquest sant: agúdes, fortes, llargues, curtes, amb eco..., però totes les invocacions provoquen en les persones properes l'espant, l'ensurt o l'enuig.

11.3.11

sant boi












el sant més amagat.
el sant a qui més li agrada jugar a la play.
quin paio!

9.3.11

què té el saragossa que no tingui l’arsenal?

8 de març dia de les dones
per què és el 8 oi?
per un moment, veient la llotja del camp nou el dissabte dia 5 vaig creure que havien avançat la celebració sense avisar-me.
però no.
malgrat dissabte una part de la graderia desprenia un inusual olor a barreja de perfums, el dia de la dona continua sent el dia 8, és a dir, dimarts.
dimarts dia 8, casualment el dia en que el barça ha jugat contra l’arsenal un dels partits més trascendentals de la temporada.
per què la presidenta del parlament accepta el xantatge mediàtic i es presta a fer teatre juntament amb un seguit d’altres dones per commemorar una data el dia que no toca?
que potser els dirigents de la fifa, la uefa i la real federación són els més representatius per convidar-los a la llotja ocupant el lloc que haurien d’ocupar les dones?
en definitiva, qui és el responsable d’aquest “apañu” patètic?: el barça? les dones? els homes? els mitjans de comunicació? el parlament? la razón? chiquito de la calzada?
“en barselona, teiatro del bueno”
quina vergonya!
“no hase falta desir nada más”.

–––
text: nora
imatge: www.elpunt.cat
gràcies nora, per la teva col·laboració.

5.3.11

sant grial

sacre contenidor usat en l'últim sopar (data i lloc per confirmar).
concebut específicament per servir la sang del senyor (també per confirmar) i redissenyat segons les necessitats del moment, es convertí en símbol de culte de milers de feligresos en xancletes que poblaven les terrasses de les rambles barcelonines.
sembla ser que aquests, fins aleshores devots de san miguel, no van dubtar ni un instant en entrar en conflicte amb les seves pròpies creences i sucumbir a les temptacions que els plaers del vi de garrafa barrejat amb llimonada, trossos de fruita i el toc sublim del rom els oferia.
en un parell de tastos estaven tots convertits.
es diu que alguns van patir marejos i vòmits, d'altres van acabar ajaguts enmig del carrer.
la celebració de la conversió, com era previsible, va acabar com el rosari de l'aurora, i, avui dia, la recepta original és encara una incògnita per desvetllar.

1.3.11

sant i

santi, al servei dels turistes.
sense parar d'informar, d'orientar, d'aconsellar.
exhaust tot el dia, deshidratat.
parlant 12 idiomes al bell mig la plaça catalunya.
víctima de vàris robatoris, especialment de la seva inseparable guia de la ciutat, de la seva cantimplora i de la gorra que el protegia de les inclemències del sol d'agost.
santi: un funcionari exemplar.
santi, tens un puntassu...!

27.2.11

microclimes de mortadel·la

és de nit i viatjo de retorn.
el tren va ple a vessar.
aquest cop he d'anar dret.
impossible seure.

hi ha molta fauna pijamista -sembla que d'una mateixa família- que torna després de -suposadament- passar el dia a casa d'uns familiars.
els cossos d'aquesta fauna ha pres dimensions que comencen a ser preocupants, especialment per a la canalla que, embotida en xandalls-pijama, es mostren com gruixudes mortadel·les o salamis esteses sobre els seients.
les costures de la roba fan patir.
el fil deu ser de bona qualitat perquè sinó ja hagués petat.

els crits alhora de parlar -de tota la fauna familiar- denoten mala educació i afany de protagonisme al mig d'un vagó que, atònit, escolta les converses més surrealistes:
- mááma (un adult mascle parlant-li a un adulta femella) que la nena no ha comío...
- ¿y qué!!? (crit terrible i agut)
- pué, que tié jambre...
- pué que ze coma loh puño... havé comío ánte...

mentre, per la megafonia interna del vagó, s'escolta: propera estació: sant adrià de besòs...
- pero... ¿has oío mááma? ¿no eh san? ¿poqué dise sant? (diu el mascle adult, que a més, porta un gran carro ple de mercaderia misteriosa)(collons amb el pompeu-fabra...!).
- corre nena..., abrigate musho que en el barrio hase frio (i és que hi barris, que en l'actualitat, es veu que tenen microclima)
s'obren les portes del vagó i ràpidament, arrossegant a qui se'ls possés pel mig, tota la fauna desaigua cap a l'andana... les nenes, les mares, l'àvia, els avis... i finalment el mascle del carro que, davant la impossibilitat de baixar còmodament amb el carro, donat el suposat pes del mateix, agafa embranzida i fot un salt, ell i el carro, i aterren prou bé -tots dos- trontollant per totes bandes però salvant la situació de forma estrambòtica i prou còmica.

osti, quin descans...
vagó buit.
vagó tranquil.
vagó sense restes de mortadel·la.
(ni de salami).

24.2.11

sant ander

l'ander, un tipus del nord que vol anar pel bon camí, però li costa.
no hi pot fer més.
necessita manegar els diners dels demés i, si pot ser, quedar-se'n un bon grapat i amb interessos.
ell prega i prega per ser més bona persona, i hi està dedicat en cos i ànima, però sap que li costarà molts i molts anys de sacrifici poder aconsseguir-ho... pobret... preguem per ell...

21.2.11

ja clareja una mica, o no?

18:15 i encara és clar.
avui el tren no va massa ple.
hi ha lloc per seure i ho he fet mirant al nord, es a dir, mirant en la direcció en que el tren circula i al meu costat seu una dona mirant distretament per la finestra.

de fons sona un músic ambulant, dels que trenejen habitualment, tocant unes tonades populars.
no ho fa massa bé, però és molt millor que l'escàndol que munta aquell tipus de l'acordió cada cop que hi coincideixo, i que quan prem una tecla, et rebenta l'ànim.

aquests dies, la tos, és l'idioma comú dins els vagons. és un idioma universal entre els aburrits passatgers, de transmissió fàcil i efectiva i que, qui més qui menys, tothom parla i transmet: seca, encongida, suau, escandalosa, lleugera, disimulada...

per la finestra veig com trenquen les onades a la platja. què xulo és el mar!
la passatgera del costat està parlant per telèfon. ha quedat amb algú a l'estació de la capital del maresme. la recollirant "donde siempre"..., "si, al otro lado".
el músic, un cop acabada la tonada, ha passat demanant "unos centimillos" però ningú no li hem fet ni putu cas, i és perquè sóm uns miserables.

ja s'apropa la meva estació, agafo la motxilla i faig mentalment la llista de la compra: ah, només pa! i penso que per sopar aprofitaré el que hi ha a la nevera i que cal acabar: pebrot verd, pebrot vermell, alberginia i pastanaga... tallat a tiretes primes, lleugerament sofregides sobre una base de ceba, amb un grapat d'arròs i una mica de tamari.
avui a més, tinc encara roba per planxar.
18:45, tot i que no fa fred, ja cau la foscor del vespre d'hivern.

19.2.11

sant oral

facultat que alguns éssers desenvolupen amb els llavis per esbrinar qui és i qui no és sant o santa.
però per aconsseguir un bon grau d'encert cal practicar molt, sovint i amb interés.
ànim, que el món és ple de santedat per descobrir!

17.2.11

san miguel

ofegat.
així va ser com va passar.
després de la trentena cervesa ja no va poder més.
va fotre un rot que va fer trontollar la tuneladora de l'ave i va caure rodó.
ofegat però a gust.

15.2.11

santa claus

un paio que entra allà on vol sense que ningú li doni permís. un tio que té els mitjans per envair els domicilis aliens. un xoriço en definitiva que, a més, té denominació de tia i que va disfressat de forma ridícula i poc discreta.

13.2.11

crois sant

pasta banyuda i infernal farcida en moltes ocasions de mil temptacions que, després de contenir un frankfurt, va descobrir el cami de la santedat i va fer bondat per sempre més escampant pel món les virtuts de la virginitat sense farciments demoniacs.

9.2.11

no anem bé

l'altre dia vaig passar per una oficina de correus i vaig entrar a comprar uns segells (sempre m'agrada tenir-ne i de vegades costa trobar estancs).
després de fer la cua pertinent... li toca per fi a la senyora de davant meu que volia fer un enviament a un altre país.
després d'informar-se dels preus de l'enviament normal, urgent, certificat i demés, es va decidir.
quan ja havia pagat i a punt de marxar, li pregunta al funcionari de correus:
– cuando llegará?

resposta del funcionari de correus:
– cuando dios quiera.

en aquell moment vaig pensar no: "anem massa bé".

em toca el meu torn i li demano els segells; ell s'aixeca, busca en els armaris, obre i tanca calaixos, busca a sota de sobres i demés papers i fins i tot es pren la molèstia de preguntar al seu company.
torna i em diu:
– no tenemos, se nos han acabado y aún no han traído.

va ser aleshores quan vaig assegurar que "no anem pas bé".

–––
text: tenzin
gràcies, tenzin, per la teva col·laboració.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...