6.10.10

eurotoros

el pp portarà a l'eurocambra i als tribunals la prohibició dels toros a catalunya

alicia sánchez camacho diu que s'ha compromès fermament amb una “catalunya de les llibertats” com a eix del seu programa electoral.
“nosaltres el que farem és utilitzar qualsevol instància en defensa de la llibertat i d'una tradició i una cultura compartida entre Catalunya i Espanya.”

–––
avui + el punt
edició digital 6 d'octubre de 2010

27.9.10

santa tecla

tecla salvadadora, mare de tots els teclats, guia salvadora de mals moments i una de les tecles més sol·licitades en el món dels que no salven ni un putu arxiu ni que els matin.

el americano

un començament impecable. 
bones perspectives per passar una bona sessió cinematogràfica... 
però ni amb tot el seu bon saber fer en pantalla, en george clooney és capaç d’aixecar una peli que és més dolenta que la carn de gos.
un argument fluixet però que podia haver estat bé si no fos perquè l’acompanya un muntatge que en ocasions fa saltar les escenes com si d’una muntanya russa es tractés, un repartiment justet-justet que sembla estar d’acord amb un pressupost que ja es veu que és molt acotat, uns diàlegs i unes escenes que semblen trets d’altres pelis que tots hem vist mil vegades, una posada en escena que pretén aconsseguir un thriller i el que aconsegueix és posar en un estat de letargia als espectadors.
no calia ni massa trets, ni massa acció, ni massa efectes especials... però un mínim d’exigència i de qualitat era el que en clooney hauria d’haver exigit abans de permetre que aquesta peli es projectés, i més, quan ell és un dels productors de la mateixa.
en tot cas, si el que voleu és adormir-vos, si el que voleu és no treure’n res de bo, si el que voleu és no entendre fins i tot part del guió... aneu a veure aquesta peli. 
bon profit, i emporteu-vos una paperina.

8.4.10

se hacen fotocopias

a la porta de la tenda d'objectes de regal em creuo amb un home de mitjana edat que al sortir m'envia una mirada estranya.
encuriosit, el segueixo amb la vista mentre s'allunya.
un cop dins, descobreixo darrere el mostrador un jove d'uns disset anys.
és alt i prim. 
llueix una cresta engominada damunt del cap, una arracada de brillants de mentida –suposo– al lòbul de l'orella esquerra i un piercing travessant-li la cella del mateix costat.
uns pantalons amples –insultantment amples– que mig caiguts mostren uns calçotets grisos amb la goma negre.
i una dessuadora blanca amb caputxa que completa l'estereotip del jove actual i modern.
sobretot molt modern.
davant d'ell, un altre noi.
característiques pràcticament idèntiques excepte en la dessuadora, que és negre –en la variació hi ha el bon gust–.
no diuen res, ni l'un ni l'altre.
jo espero el meu torn però després d'uns segons pregunto al noi que sembla esperar.

– perdona, ja t'atenen?
– no, si jo no he vingut a comprar.
– ah, perfecte.– doncs, llavors, que hi fem tots callats i esperant? dedueixo aleshores que aquest deu ser el típic amic que va a passar l'estona a la feina del col·lega mentre aquest treballa. em giro cap al dependent.
– bon dia, feu fotocòpies?
– sí… bé, no ho sé.
– no ho sé?
– es que em sembla que la fotocopiadora està espatllada.
– bé, però està espatllada o només et sembla que està espatllada?
– es que em sembla que està espatllada i no funciona gaire bé.
– ja ho tenen les coses que s'espatllen, que normalment no funcionen gaire bé. bé, tant fa. ja tornaré en un altre moment.
– espera, que ho miraré.– molt bé. mirar si la fotocopiadora està realment espatllada o no seria tot un detall a agrair.

el noi entra a la rebotiga i de lluny s'el veu regirant la màquina amunt i avall. passen els minuts.
– escolta, que si no funciona no passa res. Ja vindré en un altre moment.
– no, es que aquest tema el porta la "jefa". i jo no sé com va.– home, s'agraeix la sinceritat, però fer una fotocòpia no sembla la feina més complicada del món. i si treballes en un lloc on s'ofereix el servei de fotocopiadora, doncs potser caldria suposar…– espera, ja sé que faré. trucaré a la "jefa".– bona pensada. quin xicot més espavilat!

després d'una breu conversa amb la "jefa", el fotocopiador frustrat penja el telèfon i torna a la rebotiga. s'escolten uns sorolls que indiquen que la màquina finalment s'ha posat en marxa.
– vale, ja està. quantes en vols?– el problema era realment que la fotocopiadora estava desconnectada? no m'ho puc creure.
– doncs mira, d'aquests dos fulls en necessito una de cada. i d'aquest plec de vuit fulls, tres de cada.
– vale, seran dos d'aquests… i vuit per tres…– busca un paper i anota un 2, un 8 i un 3.– vuit per tres…
– vint-i-quatre.
– vint-i-quatre. exacte. i dos, vint-i-sis en total. ara et miraré a quan et sortirà cada còpia.– la veritat, ja no sé si vull saber-ho.

el noi torna per tercera vegada davant la fotocopiadora disposat a fer una feina ben feta.
– les que són a doble cara me les pots fer igual? a cara i dors en el mateix full, si us plau?
– doncs no sé, es que a doble cara…– on vas a parar, demanant les fotocòpies a doble cara!
– deixa-ho córrer. totes a una sola cara i ja està.

fotocòpia amunt, fotocòpia avall, el nano porta més de cinc minuts mirant de complir l'encàrrec d'una punyetera vegada. començo a estar fins els ous.
– tot bé?
– es que no sé…– ja hi tornem a ser!
– que passa?
– no, es que… et corren molta pressa, les fotocòpies? vols que te les faci ara o millor véns en un altre moment?
– perdona, però no entenc res. si me les pots fer ara, perfecte, i si no, doncs ja tornaré o aniré a un altre lloc, però fer unes quantes fotocòpies no sembla que hagi de ser tan difícil, no?
– no, si fer-te-les te les puc fer, però es que no sé com va.
– bé, doncs deixa-ho estar. ja les faré en un altre moment.
– espera, espera, que ja està.– de debò? – però surten una mica tallades i brutes per la part de dalt. t'es igual?
– home, doncs no. no m'és igual. si no surten bé no les vull. però no et preocupis, que ja m'espavilaré.– serà gilipolles, el nen dels collons!
– es que ja t'he dit que no anava gaire bé, la fotocopiadora.– això sí que és veritat. avisat sí que estava.
– no pateixis, de veritat. un altre dia serà. adeu, bon dia.
– passa't per la tarda, que hi serà la "jefa", i ella sí que controla.
– ok, així ho faré.– i una merda, nen, a mi no hem torneu a veure el pèl!

em disposo a sortir amb una sensació contradictòria.
per una part, m'assalta la terrible incògnita de quin futur espera a la nostra societat amb inútils de tal calibre.
per una altra part, però, noto un cert sentiment d'alleujament.
avui he pogut constatar de primera mà que en aquest món encara hi ha gent més burra que jo.
a la cara s'em dibuixa sense voler un mig somriure mig ganyota.
a la porta cedeixo el pas a una senyora de mitjana edat a la que envio una mirada estranya.
encuriosida, hem segueix amb la vista mentre m'allunyo.

30.3.10

cròniques del bus. l'irene i "un lugar llamado macwac"

avui he agafat el bus -el 7-, i com quasi bé sempre, passen coses que fan que els viatges siguin d'allò més distret.
distraccions impertinents, distraccions ridícules, distraccions de tot tipus...
quan no és l'impertinent que parla pel mòbil a tota castanya sobre els seus negocis, és la parella de nenes pijas que parlen sobre els seus meganoviusguais de la part alta de la ciutat i sobre la "guarra" -literal- aquella que s'els volia lligar estant elles al davant... (això va ser la setmana passada).
avui ha estat una distracció literaria i una distracció cultural.

la primera d'avui és que he vist la lisbet salander.
sí, la de la trilogia de llibres millenium.
i no parlo de la de la peli.
no.
parlo de la que es descriu als llibres.
quina passada.
una paia que era l'autèntica lisbet salander.
ha agafat el bus al mateix temps que jo.
aspecte, mida, edad, i fins i tot un tatuatge que des del clatell i recargolant-se baixava per l'esquena avall.
m'ha agradat el seu posat.
la tia anava tranquil·la, jo penso que sabent que era un calc de l'autèntica lisbet, tot i que feia cara de dir-se irene.
he llegit que els ianquis en volen comprar els drets del llibre per fer-ne una nova versió cinematogràfica americana.
doncs que cerquin a aquesta tal irene, i els hi asseguro que donarà el perfil perfecte.
la gent, de reull, se la miraven perquè segur que pensaven el mateix que jo, i es clar, tothom amagant els mòbils, els mp3 i qualsevol estri digital i electrònic no fos cas que l'irene ens hackejés a tots plegats.

l'altra descoberta d'avui és que he aprés que el macba no és diu macba.
una parella d'especímens homínids de la variant cul gros, pantaló cagat, gorraquemcaudelcap, samarreta xxxxxlllll, gansus-gansus de marca major..., parlaven per telèfon -clar, cridant- sobre anar a fer skating a: un "lugar" que se llama "macwac",... que si tio!... un "lugar" que es un museo de arte, que se llama "macwac"...
l'hereu els hauria de fitxar a aquest parell per fer-li promoció cultural sobre els museus de la ciutat... i a triunfar amb el "macwac"!

coses del bus.

2.3.10

artistes o delinqüents?

imatge original: bbc.co.uk

a l'última edició de la berlinale, el jurat ha premiat el director polonès roman polanski amb l'os de plata al millor director per la seva pel·lícula the ghost writer.
segons suposats cinèfils que he pogut escoltar els últims dies, aquest premi té més a veure amb un acte de solidaritat envers el director que no pas amb els mèrits derivats de la qualitat cinematogràfica de la cinta.

i es que polanski està actualment sota arrest domiciliari, després que fos detingut el setembre passat en un aeroport de zuric quan precisament anava a recollir un premi honorífic a la seva carrera.
els càrrecs en contra seva són coneguts.
se l'acusa de violació a una menor de 13 anys, l'any 1977.
polanski, que obviament no ha anat a recollir el premi, ha declarat que "encara que hagués pogut, no hi hauria anat. l'última vegada que vaig anar a recollir un premi hem van detenir".
sembla que a aquest individu és aficionat a la conya sarcàstica.
desconec si a la noia afectada li farà la mateixa gràcia, la brometa.

senyors del jurat, cal, de debò, solidaritzar-se amb un violador de menors?


imatge original: publico.es

aquesta notícia m'ha fet recordar la indignació que vaig sentir dies abans quan, a catalunya ràdio, manel fuentes va entrevistar un tal juan manuel fernández montoya, més conegut pel sobrenom de "farruquito".

pels que tinguin una mica de memòria, potser recordaran que aquest personatge, un reconegut bailaor flamenc –dels millors, segons els entesos– va ser condemnat a tres anys de presó per haver atropellat, el 2003, un home que va tenir la mala sort de creuar-se en el seu camí quan aquest provava la potència del seu flamant nou BMW pels carrers de sevilla.
el que podria haver quedat en un desgraciat accident –als quals, lamentablement tots hi estem exposats– es va convertir en una increïble successió de cabronades que van anar sortint a la llum els dies posteriors.
"farruquito" conduïa sense carnet, sense assegurança del vehicle i a una velocitat clarament superior a la permesa.
davant les terribles conseqüències de la seva imprudència, el tros de merda va optar per fugir del lloc dels fets.
i no content amb això, dies després va implicar el seu germà petit, de quinze anys, com a autor de l'atropellament, per tal d'estalviar-se anar a la presó sense passar per la casella de sortida.
al final, els fets es van esclarir i el culpable va passar a l'altra banda de les reixes, tot i els intents, per part de la família, de boicotejar el judici amb continues amenaces i provocacions.
al tractar-se d'un personatge públic, el fet va provocar un judici paral·lel al carrer, amb continus enfrontaments entre seguidors –vull pensar que de l'artista– i detractors –de l'acció comesa–.

avui dia, "farruquito" ha complert la seva condemna i ja és al carrer.
i, obviament, ha tornat als escenaris.
aviat presentarà un nou espectacle a barcelona i per això manel fuentes l'ha volgut entrevistar.
jo no ho hauria fet.
a la primera pregunta del periodista, el bailaor ha contestat: "la vida sigue".
sí, seguirà per a tu, fill de puta.
però pregunta-li a la dona a qui vas deixar vídua fa sis anys, a veure si pensa el mateix.

no sé si m'estic fent gran o se m'està encongint el cervell.
segurament una cosa porta l'altra. 
però, sentint-ho molt, em declaro totalment intolerant amb aquest tipus de personatges, que perden l'oportunitat de destacar en el que realment fan bé –que mai posaré en dubte– pensant que la fama els dona impunitat per fer el que els surti dels ous.
saben que, al capdavall, sempre tindran "seguidors incondicionals" de les seves actuacions, siguin sobre un escenari, darrera una càmera, dins un cotxe "de carreres" o sobre un llit.
segons la meva deteriorada opinió, abans que artistes són persones, i si la persona té una tara de tal calibre, l'artista ja no hauria d'interessar a ningú.

4.2.10

draps bruts

quin fàstic!

eixugar l'escalfador de les cafeteres dels bars amb el mateix drap brut amb el que es frega i s'eixuga la pica, la barra, i tot el que calgui, és una gran putada!


perquè després, aquella mateixa trompa escalfadora de gerres de llet o d'aigua, que ha estat eixugada amb el drap brut, penetra a les tasses i gots del tallat, del cafè amb llet, d'infussió,... destil·lant i desprenent a dins tota la merda prèviament traspassada.

això, és una pràctica habitual i és una manca d'higiene i professionalitat, pel que veig, d'uns quants -molts- dels que treballen darrera la barra de bars i cafeteries.

observeu-ho i l'estadística quedarà ràpidament decantada cap el costat brut del tema.

si veieu que algú fa això, teniu davant un porc o una porca.

ah! i un padasucabró.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...