imatge original: jsprhrmsn.photography 2008
amb el cap recolzat al respatller, l'home absent mira amb desgana per la finestra.
davant seu, el paisatge passa rutinari i reiteratiu una vegada i una altra.
del formigueig sorollós i estressant al forat gris i fosc.
sempre el mateix.
la tremolor del vagó l'adormisqueja, tot i els constants i inútils esforços per evitar-ho.
sobre els genolls, plegat en tres parts, porta el diari que li han ofert al carrer.
un diari que no ha llegit ni llegirà.
ja fa temps que les notícies que li puguin explicar els diaris han deixat d'interessar-lo.
tot i no ser-ne massa conscient, cada vegada hi ha més gent al seu voltant.
cadascú al seu propi món.
uns joves fan l'imbècil com només alguns joves saben fer-ho.
han enganxat un xiclet a banda i banda de la porta i esperen entre rialles que arribi la propera estació per comprovar l'efecte de la seva gràcia.
al escoltar-los no pot evitar sentir unes irrefrenables ganes d'aixafar-los el crani contra la barra metàl·lica.
però es conté.
sempre es conté.
propera parada, "esperança".
s'obren les portes i una riuada humana inunda el vagó a la cacera d'un seient lliure.
quan es reprèn la marxa, se n'adona de la presència d'uns pits immensos que s'han assegut enfront d'ell.
són rodons, grans, ben proporcionats.
l'estretor que provoquen en la roba així sembla corroborar-ho.
com la boira del matí, el tedi que l'envoltava sembla escampar una mica.
no aparta la vista ni un sol moment.
té la lleugera sensació que potser, només potser, avui la vida podria tornar a tenir algun mínim sentit, encara que tan sols fos per uns breus instants.
nota una excitació gairebé oblidada quan pensa en la relaxant dutxa del matí.
per un moment imagina el seu membre erecte anant i venint entre aquelles maravellles de la natura i no pot evitar un esbós de satisfacció al somiar els seus llavis recollint el fruit del seu desig, desbocat des de la distància.
li agradaria mantenir aquest pensament durant la resta del viatge però un sotrac inesperat el fa tornar a la realitat.
quan aconsegueix arrencar els ulls de l'escot, descobreix que al darrera hi ha una noia.
una noia jove.
les seves mirades es creuen breument i ell creu veure en ella un somriure de complaença.
o potser és el que voldria creure.
la propera estació s'acosta i el moviment de la gent que agafa posicions per baixar fa que una anciana amb un cul enorme s'aturi just davant d'ell.
de la seva desdentegada boca surten uns estranys gemecs que tenen per evident intenció el provocar algun acte de generositat entre els passatgers asseguts.
en una altre moment, no hauria dubtat en cedir-li el seu seient.
però avui, a la vella que la follin.
propera parada, "solitud".
correspondència amb línia "buit".
s'obren les portes i una riuada humana abandona el vagó deixant mil seients lliures.
tots per a la puta vella.
quan es reprèn la marxa, se n'adona de l'absència de la noia.
mira cap a l'exterior esperant reconèixer-la entre la multitud però és tasca estèril.
la imatge de la gent enfilant les escales cap a la sortida és cada cop més petita.
torna el forat gris i fosc.
al vagó, la iaia, ell i un ionqui que jeu mig inconscient a l'altre extrem del tren.
propera parada, "desesperació".
el ionqui continua inmòbil.
s'obren les portes i la vella s'afanya a baixar amb un oscil·lant moviment dels seus malucs.
ell la segueix maleint-li els ossos.
quan arribi allà on vagi descobrirà un fastigós xiclet enganxat a la jaqueta.
final de trajecte.
