és de nit i viatjo de retorn.
el tren va ple a vessar.
aquest cop he d'anar dret.
impossible seure.
hi ha molta fauna pijamista -sembla que d'una mateixa família- que torna després de -suposadament- passar el dia a casa d'uns familiars.
els cossos d'aquesta fauna ha pres dimensions que comencen a ser preocupants, especialment per a la canalla que, embotida en xandalls-pijama, es mostren com gruixudes mortadel·les o salamis esteses sobre els seients.
les costures de la roba fan patir.
el fil deu ser de bona qualitat perquè sinó ja hagués petat.
els crits alhora de parlar -de tota la fauna familiar- denoten mala educació i afany de protagonisme al mig d'un vagó que, atònit, escolta les converses més surrealistes:
- mááma (un adult mascle parlant-li a un adulta femella) que la nena no ha comío...
- ¿y qué!!? (crit terrible i agut)
- pué, que tié jambre...
- pué que ze coma loh puño... havé comío ánte...
mentre, per la megafonia interna del vagó, s'escolta: propera estació: sant adrià de besòs...
- pero... ¿has oío mááma? ¿no eh san? ¿poqué dise sant? (diu el mascle adult, que a més, porta un gran carro ple de mercaderia misteriosa)(collons amb el pompeu-fabra...!).
- corre nena..., abrigate musho que en el barrio hase frio (i és que hi barris, que en l'actualitat, es veu que tenen microclima)
s'obren les portes del vagó i ràpidament, arrossegant a qui se'ls possés pel mig, tota la fauna desaigua cap a l'andana... les nenes, les mares, l'àvia, els avis... i finalment el mascle del carro que, davant la impossibilitat de baixar còmodament amb el carro, donat el suposat pes del mateix, agafa embranzida i fot un salt, ell i el carro, i aterren prou bé -tots dos- trontollant per totes bandes però salvant la situació de forma estrambòtica i prou còmica.
osti, quin descans...
vagó buit.
vagó tranquil.
vagó sense restes de mortadel·la.
(ni de salami).