27.2.11

microclimes de mortadel·la

és de nit i viatjo de retorn.
el tren va ple a vessar.
aquest cop he d'anar dret.
impossible seure.

hi ha molta fauna pijamista -sembla que d'una mateixa família- que torna després de -suposadament- passar el dia a casa d'uns familiars.
els cossos d'aquesta fauna ha pres dimensions que comencen a ser preocupants, especialment per a la canalla que, embotida en xandalls-pijama, es mostren com gruixudes mortadel·les o salamis esteses sobre els seients.
les costures de la roba fan patir.
el fil deu ser de bona qualitat perquè sinó ja hagués petat.

els crits alhora de parlar -de tota la fauna familiar- denoten mala educació i afany de protagonisme al mig d'un vagó que, atònit, escolta les converses més surrealistes:
- mááma (un adult mascle parlant-li a un adulta femella) que la nena no ha comío...
- ¿y qué!!? (crit terrible i agut)
- pué, que tié jambre...
- pué que ze coma loh puño... havé comío ánte...

mentre, per la megafonia interna del vagó, s'escolta: propera estació: sant adrià de besòs...
- pero... ¿has oío mááma? ¿no eh san? ¿poqué dise sant? (diu el mascle adult, que a més, porta un gran carro ple de mercaderia misteriosa)(collons amb el pompeu-fabra...!).
- corre nena..., abrigate musho que en el barrio hase frio (i és que hi barris, que en l'actualitat, es veu que tenen microclima)
s'obren les portes del vagó i ràpidament, arrossegant a qui se'ls possés pel mig, tota la fauna desaigua cap a l'andana... les nenes, les mares, l'àvia, els avis... i finalment el mascle del carro que, davant la impossibilitat de baixar còmodament amb el carro, donat el suposat pes del mateix, agafa embranzida i fot un salt, ell i el carro, i aterren prou bé -tots dos- trontollant per totes bandes però salvant la situació de forma estrambòtica i prou còmica.

osti, quin descans...
vagó buit.
vagó tranquil.
vagó sense restes de mortadel·la.
(ni de salami).

24.2.11

sant ander

l'ander, un tipus del nord que vol anar pel bon camí, però li costa.
no hi pot fer més.
necessita manegar els diners dels demés i, si pot ser, quedar-se'n un bon grapat i amb interessos.
ell prega i prega per ser més bona persona, i hi està dedicat en cos i ànima, però sap que li costarà molts i molts anys de sacrifici poder aconsseguir-ho... pobret... preguem per ell...

21.2.11

ja clareja una mica, o no?

18:15 i encara és clar.
avui el tren no va massa ple.
hi ha lloc per seure i ho he fet mirant al nord, es a dir, mirant en la direcció en que el tren circula i al meu costat seu una dona mirant distretament per la finestra.

de fons sona un músic ambulant, dels que trenejen habitualment, tocant unes tonades populars.
no ho fa massa bé, però és molt millor que l'escàndol que munta aquell tipus de l'acordió cada cop que hi coincideixo, i que quan prem una tecla, et rebenta l'ànim.

aquests dies, la tos, és l'idioma comú dins els vagons. és un idioma universal entre els aburrits passatgers, de transmissió fàcil i efectiva i que, qui més qui menys, tothom parla i transmet: seca, encongida, suau, escandalosa, lleugera, disimulada...

per la finestra veig com trenquen les onades a la platja. què xulo és el mar!
la passatgera del costat està parlant per telèfon. ha quedat amb algú a l'estació de la capital del maresme. la recollirant "donde siempre"..., "si, al otro lado".
el músic, un cop acabada la tonada, ha passat demanant "unos centimillos" però ningú no li hem fet ni putu cas, i és perquè sóm uns miserables.

ja s'apropa la meva estació, agafo la motxilla i faig mentalment la llista de la compra: ah, només pa! i penso que per sopar aprofitaré el que hi ha a la nevera i que cal acabar: pebrot verd, pebrot vermell, alberginia i pastanaga... tallat a tiretes primes, lleugerament sofregides sobre una base de ceba, amb un grapat d'arròs i una mica de tamari.
avui a més, tinc encara roba per planxar.
18:45, tot i que no fa fred, ja cau la foscor del vespre d'hivern.

19.2.11

sant oral

facultat que alguns éssers desenvolupen amb els llavis per esbrinar qui és i qui no és sant o santa.
però per aconsseguir un bon grau d'encert cal practicar molt, sovint i amb interés.
ànim, que el món és ple de santedat per descobrir!

17.2.11

san miguel

ofegat.
així va ser com va passar.
després de la trentena cervesa ja no va poder més.
va fotre un rot que va fer trontollar la tuneladora de l'ave i va caure rodó.
ofegat però a gust.

15.2.11

santa claus

un paio que entra allà on vol sense que ningú li doni permís. un tio que té els mitjans per envair els domicilis aliens. un xoriço en definitiva que, a més, té denominació de tia i que va disfressat de forma ridícula i poc discreta.

13.2.11

crois sant

pasta banyuda i infernal farcida en moltes ocasions de mil temptacions que, després de contenir un frankfurt, va descobrir el cami de la santedat i va fer bondat per sempre més escampant pel món les virtuts de la virginitat sense farciments demoniacs.

9.2.11

no anem bé

l'altre dia vaig passar per una oficina de correus i vaig entrar a comprar uns segells (sempre m'agrada tenir-ne i de vegades costa trobar estancs).
després de fer la cua pertinent... li toca per fi a la senyora de davant meu que volia fer un enviament a un altre país.
després d'informar-se dels preus de l'enviament normal, urgent, certificat i demés, es va decidir.
quan ja havia pagat i a punt de marxar, li pregunta al funcionari de correus:
– cuando llegará?

resposta del funcionari de correus:
– cuando dios quiera.

en aquell moment vaig pensar no: "anem massa bé".

em toca el meu torn i li demano els segells; ell s'aixeca, busca en els armaris, obre i tanca calaixos, busca a sota de sobres i demés papers i fins i tot es pren la molèstia de preguntar al seu company.
torna i em diu:
– no tenemos, se nos han acabado y aún no han traído.

va ser aleshores quan vaig assegurar que "no anem pas bé".

–––
text: tenzin
gràcies, tenzin, per la teva col·laboració.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...