30.3.10

cròniques del bus. l'irene i "un lugar llamado macwac"

avui he agafat el bus -el 7-, i com quasi bé sempre, passen coses que fan que els viatges siguin d'allò més distret.
distraccions impertinents, distraccions ridícules, distraccions de tot tipus...
quan no és l'impertinent que parla pel mòbil a tota castanya sobre els seus negocis, és la parella de nenes pijas que parlen sobre els seus meganoviusguais de la part alta de la ciutat i sobre la "guarra" -literal- aquella que s'els volia lligar estant elles al davant... (això va ser la setmana passada).
avui ha estat una distracció literaria i una distracció cultural.

la primera d'avui és que he vist la lisbet salander.
sí, la de la trilogia de llibres millenium.
i no parlo de la de la peli.
no.
parlo de la que es descriu als llibres.
quina passada.
una paia que era l'autèntica lisbet salander.
ha agafat el bus al mateix temps que jo.
aspecte, mida, edad, i fins i tot un tatuatge que des del clatell i recargolant-se baixava per l'esquena avall.
m'ha agradat el seu posat.
la tia anava tranquil·la, jo penso que sabent que era un calc de l'autèntica lisbet, tot i que feia cara de dir-se irene.
he llegit que els ianquis en volen comprar els drets del llibre per fer-ne una nova versió cinematogràfica americana.
doncs que cerquin a aquesta tal irene, i els hi asseguro que donarà el perfil perfecte.
la gent, de reull, se la miraven perquè segur que pensaven el mateix que jo, i es clar, tothom amagant els mòbils, els mp3 i qualsevol estri digital i electrònic no fos cas que l'irene ens hackejés a tots plegats.

l'altra descoberta d'avui és que he aprés que el macba no és diu macba.
una parella d'especímens homínids de la variant cul gros, pantaló cagat, gorraquemcaudelcap, samarreta xxxxxlllll, gansus-gansus de marca major..., parlaven per telèfon -clar, cridant- sobre anar a fer skating a: un "lugar" que se llama "macwac",... que si tio!... un "lugar" que es un museo de arte, que se llama "macwac"...
l'hereu els hauria de fitxar a aquest parell per fer-li promoció cultural sobre els museus de la ciutat... i a triunfar amb el "macwac"!

coses del bus.

2.3.10

artistes o delinqüents?

imatge original: bbc.co.uk

a l'última edició de la berlinale, el jurat ha premiat el director polonès roman polanski amb l'os de plata al millor director per la seva pel·lícula the ghost writer.
segons suposats cinèfils que he pogut escoltar els últims dies, aquest premi té més a veure amb un acte de solidaritat envers el director que no pas amb els mèrits derivats de la qualitat cinematogràfica de la cinta.

i es que polanski està actualment sota arrest domiciliari, després que fos detingut el setembre passat en un aeroport de zuric quan precisament anava a recollir un premi honorífic a la seva carrera.
els càrrecs en contra seva són coneguts.
se l'acusa de violació a una menor de 13 anys, l'any 1977.
polanski, que obviament no ha anat a recollir el premi, ha declarat que "encara que hagués pogut, no hi hauria anat. l'última vegada que vaig anar a recollir un premi hem van detenir".
sembla que a aquest individu és aficionat a la conya sarcàstica.
desconec si a la noia afectada li farà la mateixa gràcia, la brometa.

senyors del jurat, cal, de debò, solidaritzar-se amb un violador de menors?


imatge original: publico.es

aquesta notícia m'ha fet recordar la indignació que vaig sentir dies abans quan, a catalunya ràdio, manel fuentes va entrevistar un tal juan manuel fernández montoya, més conegut pel sobrenom de "farruquito".

pels que tinguin una mica de memòria, potser recordaran que aquest personatge, un reconegut bailaor flamenc –dels millors, segons els entesos– va ser condemnat a tres anys de presó per haver atropellat, el 2003, un home que va tenir la mala sort de creuar-se en el seu camí quan aquest provava la potència del seu flamant nou BMW pels carrers de sevilla.
el que podria haver quedat en un desgraciat accident –als quals, lamentablement tots hi estem exposats– es va convertir en una increïble successió de cabronades que van anar sortint a la llum els dies posteriors.
"farruquito" conduïa sense carnet, sense assegurança del vehicle i a una velocitat clarament superior a la permesa.
davant les terribles conseqüències de la seva imprudència, el tros de merda va optar per fugir del lloc dels fets.
i no content amb això, dies després va implicar el seu germà petit, de quinze anys, com a autor de l'atropellament, per tal d'estalviar-se anar a la presó sense passar per la casella de sortida.
al final, els fets es van esclarir i el culpable va passar a l'altra banda de les reixes, tot i els intents, per part de la família, de boicotejar el judici amb continues amenaces i provocacions.
al tractar-se d'un personatge públic, el fet va provocar un judici paral·lel al carrer, amb continus enfrontaments entre seguidors –vull pensar que de l'artista– i detractors –de l'acció comesa–.

avui dia, "farruquito" ha complert la seva condemna i ja és al carrer.
i, obviament, ha tornat als escenaris.
aviat presentarà un nou espectacle a barcelona i per això manel fuentes l'ha volgut entrevistar.
jo no ho hauria fet.
a la primera pregunta del periodista, el bailaor ha contestat: "la vida sigue".
sí, seguirà per a tu, fill de puta.
però pregunta-li a la dona a qui vas deixar vídua fa sis anys, a veure si pensa el mateix.

no sé si m'estic fent gran o se m'està encongint el cervell.
segurament una cosa porta l'altra. 
però, sentint-ho molt, em declaro totalment intolerant amb aquest tipus de personatges, que perden l'oportunitat de destacar en el que realment fan bé –que mai posaré en dubte– pensant que la fama els dona impunitat per fer el que els surti dels ous.
saben que, al capdavall, sempre tindran "seguidors incondicionals" de les seves actuacions, siguin sobre un escenari, darrera una càmera, dins un cotxe "de carreres" o sobre un llit.
segons la meva deteriorada opinió, abans que artistes són persones, i si la persona té una tara de tal calibre, l'artista ja no hauria d'interessar a ningú.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...